jueves, 11 de octubre de 2012

antiguallas - junio09


Fantaseo constantemente. Fantaseo e invento historias bonitas, repletas de dulce que rellenan botes de sentimientos vacíos. Cuentos que pondrían en entredicho hasta el amor de Romeo y Julieta. Letras preciosas, a veces impregnadas de erotismo y sexo, para que engañarnos. Me alimento de la hermosura, de una figura femenina que podríamos calificar de perfecta. ¿De dónde habrá salido? La duda me estremece, zarandea mi ego y le hace envidiar. ¡Malditos artistas! Vosotros, que de una noche de lujuria y desenfreno, de un orgasmo, creasteis arte. Y es que la gracia de dios, o la gracia genética, se mire por donde se mire, es generosa a veces.

Poeta austero, artista de estar por casa, enamorado de lo bello. Feliz por poder contemplarte. Ardo en deseos de tocarte, de beber de ti, incluso de convertirte en tinta y escribir algo que perdurará por los siglos que están por llegar. Y es que de entre todo lo bonito tú eres lo que más.

Por eso me alegra mirarte, sentirte sin motivo. ¿A caso hace falta algún motivo?

Las cosas transmiten, y lo bello más. El arte no nos llega a todos por igual. A veces con una simple sonrisa te liberas de su efecto. Otras tienes que levantarte de la cama a media noche para escribir. Es molesto sentir dentro de ti ese cúmulo de cosas burbujeando sin cesar. Pero el resultado lo merece.

Ya nos veremos de nuevo, otra noche, en algún cuento que me escriba. Seguro.


Eren temps difícils abans de ser feliç

lunes, 8 de octubre de 2012

Les besties de l'infern


Entre la terra i el cel es troba l’infern dels homes perduts. En aquest lloc és on viuen els dimonis, els fantasmes i altres monstres. Allà és on la bestia de tres caps mossega i devora la teva ànima. El seu cap de voltor picoteja els teus records, delectant el seu pèrfid bec. El seu cap de serp xiuxiueja coses incomprensibles sobre el teu futur, fen-te embogir amb la incertesa de l’avenir. Per últim, entre aquests dos caps n’hi ha un de gos que borda i ensenya els ullals amenaçant violentament el teu present.
Entre el seny i la bogeria hi ha una fina corda que penja sobre l’abisme. Caure-hi no és més que decisió teva.

domingo, 7 de octubre de 2012

Diumenges

Estaven passant tantes coses pel meu cap i jo que me’n recordo de tan poques...  Són diumenges con aquest, grisos, plujosos, de mal de cap i ressaca en els que amb prou feines em puc aixecar del llit i fer vida de persona. Tot i així sempre em tira més el vici i de forma maldestra aconsegueixo fer-me un cigar. Mentre me’l fumo, quan el fum baixa per la meva gola camí dels meus pulmons, s’apodera de mi quelcom pitjor que la pròpia mort. La seva imatge de deessa de la guerra i la destrucció encara em sedueix quan sóc mes feble. I es que hi ha imatges que per sempre queden gravades, records dolços i ferides luctuoses. Jo continuo bevent whisky barat, escoltant grallar als corbs mentre m’enfonso més i més en la foscor dels seus cabells. Un gat miola i em mira amb indiferència. Normal, jo també ho faria...