Avui fa tot just
un any que un noi que coneixia va morir. Per aquest motiu, aquest matí després
de llevar-me he encès el cigar de l’esmorzar i he preparat un maldestre pastís (si
es que allò podia anomenar-se pastís) en una tassa per celebrar aquest dia.
Pensava que tenia alguna espelma i m’he posat a buscar entre tota la merda i
caos de la meva habitació. No he trobat res, com era d’esperar i ha estat
aquest un d’aquells moments en que trobes a faltar a la teva mare i la seva extraordinària
capacitat de trobar quelcom. El cas es que m’ha decebut força no poder trobar
allò que buscava. Quina mena de pastís era aquell si no tenia cap espelma que
bufar?
Acabant-me el
tercer cigar del matí i quan ja pensava en llençar la tassa a les escombraries
he vist a un racó de la taula una caixeta de llumins. He somrigut, n’he agafat
un i l’he clavat al bell mig de la tassa. Ja tenia la meva espelma. Només en
necessitava una; només fa un any que havia mort. I de pas, només fa un any que
vaig tornar a néixer.
Avui es un dia especial
per molts motius, més que els que he anomenat. Quan acabi tota la feina que
tinc per avui i sigui ben entrada la nit encendré el llumí, demanaré un desig i
brindaré amb whisky per mi mateix i per qui va morir. Jo només sóc un nen
perdut d’un sol any de vida i un diari de records massa feixucs que m’empeny d’una
banda a una altra. Pot ser que per això encara se m’escapin tantes coses...
No hay comentarios:
Publicar un comentario